Afotokis IV ... i últim

Aquí teniu la darrera tongada de fotos de lviatge. Per veure'n més haureu d'esperar-vos a algun passi de diapos. :-p


Vista del llac de Plav camí de Gushinje:



Som a Albània altre cop !!!!. Els búnkers ho delaten:



Descens llarg i dur cap a Tamerë:



Fent la bugada a Thethi. A falta de rentadora posaven la roba a bullir amb sabó:



Un crio de la colla de Thethi:



Platja a prop de Lezha. El Mercedes, omnipressent:



Capvespre a les marismes a prop de Lezha:

6a part. Les dades

Les dades de les últimes pedalades .... Si, ja ho sé, ens vam relaxar una mica.

• 26/07/2007: Skhodara - Ura e Mesit - Skhodra - Llac - Skhodra: 39km
• 27/07/2007: Skhodra - Lezha - Laguna - Lezah - Ishuill Lezhe: 76'5km
• 28/07/2007: Ishuill Lezhe - Kruja: 61'5 km
• 29/07/2007: Kruja - Aeroport: 21,8 km

6a part. Canvis al final de la ruta

Al haver perdut un dia a Thethi vam haver de redefinir els darrers dies de ruta. L'única opció de recórrer el ferry Komai - Fier passava per perllongar l'etapa acabada a Skhodra i fer-la arribar fins a Komani amb el que hauria sortit una etapa al voltant de 120 km amb temperatures superiors als 35 graus i jo encara no del tot recuperat. Per tant, vam haver de renunciar-hi i dedicar-nos a refer plans.

Vam decidir passar un dia més a Skhodra i visitar el museu arqueològic i la fototeca i fer dues escapadetes curtes en bici fins a Ura e Mesit, el pont del mig, medieval, on la gent de les dues riveres oposades es trobava per comerciar i l'altre fins al llac, on vam aprofitar per menjar peix de riu i fer un banyet en una caleta del llac mentre els del xiringuito ens cuinaven el dinar.

Fets els deures a Skhodra, el dia següent vam dirigir-nos cap a les afores de Lezha on teníem localitzades unes marismes que en un principi havien quedat fora de la ruta. Vam recórrer alguna d'elles en bici, vam parar a dinar en un xiringuito de platja (banyet inclòs) i a la tarda vam dirigir-nos cap a l´hotel escollit: Segons la guia, les antigues cabanes de caça del compte Ciano, ministre d'exteriors i gendre de Mussolini en temps de la II guerra mundial.

El lloc era del més pintoresc, un jardins una mica deixats però no bruts, on hi havia una sèrie de cabanes de fusta, moltes d'elles abandonades però alguna habilitada com a bungalow. La nostra cabana transpuava decadència. L'habitació estava força bé tot i que tenia vida pròpia amb les teranyines de rigor en varis racons i el lavabo, més precari, perdia aigua per alguna canyeria i el terra tot i ser net, tenia aquell deix dels anys que tot i acabat de fregar sembla que la feina estigués per fer...
Un cop instal·lats vam sortir a caminar pels voltant fins a trobar una darrera llacuna i disfrutar del cap vespre a una platjeta del mar adriàtic abans de sopar una sepieta al restaurant de l'hotel: Una sala gran, amb una llar de foc senyorial i un entorn que respirava a establiment a mig camí entre refugi d'alta muntanya i hotelet rural.

L'endemà vam fer cap a Kruja, destí d'etapa en el planning original, tot i que enlloc d'arribar-hi pel nord després d'una trinxada que ben segur hauria ratllat els 100km si no els sobrepassava, vam arribar-hi des de la costa. Això sí, la pujada final fins a Kruja (530m) a l'una del migdia a més de 35C a l'ombra, ens la vam currar.

Arribats i establert, un cop amb la tripa plena i descansats vam voltar per la ciutadella i visitar el museu d'Skandenberg. Museu, que vam agraïr després del fiasco del dia anterior, quan desplaçant-nos al centre de Lezha per visitar-ne la tomba, la vam trobar tancada i en un entorn brut i abandonat.

El viatge arribava a la seva fi... L'endemà ens alçaríem a les 6:30 amb una calor ja sofocant i el brogit del carrer i un cop refetes les alforges ens llencariem cap avall a disfrutar de la baixada camí de l'aeroport. Després només hores d'avorriment, tedi, esperes i vol fins arribar a les deu tocades de la nit, a Barcelona.

Amen, Omin

Un dels trets més característics de la societat albanesa és la seva diversitat religiosa. Encara que etnicament es tracta d'un país homogeni, vàries creences conviuen en armonia des de fa segles.

Primerament cristians, gran majoria de la població es va convertir a l'islam durant els segles de domini otomà, però no tothom. Aquest fet, llegeixo al llibre The Albanians, va retrasar el naixement i el reforçament de l'identitat nacional albanesa que es va produir a finals del s XIX més tard que altres veïns seus (serbis, bugars, ...). Aquests darrers van reivindicar la seva pertineça nacional a partir de la religió i la llengua cosa que els albanesos no van poder fer: Uns eren catòlics, altres ortodoxos i la majoria musulmans. I uns escribien en alfabet llatí, altres en grec o cirilic i els darrers en àrab.

Actualment, més enllà de les creences personals, la societat albanesa és completament secular, en un fet en que no si fins a quin punt hi influeix que Albania, sota el règim comunista d'Enver Hoxkha fos l'únic estat oficialment declarat ateu. La reacció a anys de prohibició de les religions hauria de ser de cert fervor religiós, i tot i que la gent te la seva religió i es veu gent en esglesies i mesquites, no vaig constatar tant fervor com en viatges passats a Armènia o Geògia, per exemple.

Les diverses opcions religioses estan repartides clarament segons zones geografiques i les influències culturals i polítques rebudes: El oest i els alps albanesos, els punts més allunyats dels centres de poder otomans (sobretot als alps per la seva inexcesibilitat) són catòlics, essent Skhodra la ciutat més important d'aquesta comunitat. La costa jònica i el sur, amb forta presència grega és ortodoxa, com les ciutats més al nord tocant a Macedònia (per exemple Voskopoja ) que tot i també ser ortodoxes, són d'influència eslava. La resta del país, així com els albanesos de Macedònia i Kosovo són musualmans.

Tanmeteix també dins d'ells hi ha diferències. Mentre a Kosovo hi predominen sunnites, en gran part d'Albània i Macedònia i predominen els Bektashians, una branca del sufisme, amb els seus dervishos i tekkes (pronunciat teché), especies de monestirs, on els dervishos fan les seves pregàries i meditacions.

El Bektashisme va arribar als balcans de la mà de les tropes jenizares de l'imperi otomà i pels que a mi m'ha demostrat després de parlar amb algun dervish i creient mostra a l'hora una vessant de forta espiritualitat amb una altre tolerant respecte les gent d'altres creences i pragmàtica.

Sigui com sigui la gent viu la religió com un fet més cultural que marca la forma de ser que no pas com un estil de vida marcat per preceptes religiosos. Sense anar més lluny, a Girokastra, la guia pel museu etnogràfic, la va fer una dona d'uns cinquanta anys. A preguntes meves em va explicar que era bektashiana però això no la privava de mostrar-nos el museu vestida amb una faldilla per sobre els genolls i sabates de taló alt, i explicar-nos que les seves filles, que vivien a Itàlia, s'havien convertit al catolicisme, però no importava, perquè el fi de comptes creien en Déu i tenien fe en algo.

Només a Macedònia és va veure un component més tradicional en algunes dones musulmanes a l'hora de vestir, igual que al nord d'Albània amb dones catòliques, les dues portaven vel, de les musulmanes segur que en diríem vel, de les cristianes mocador que els hi recull els cabells. I sense cap mena de dubte, més per forma cultural (lligada a cert retràs a les zones rurals) que no pas a imperatiu religiós.

Ara, però, és època de pesca. El primer dia del viatge vam anar a petar a l'estadi de Tirana, on una munió de milers de Testimonis de Jehovà si trobava congregada. Sembla que diversos sectors de les esglèsies evangèliques estan treient el nas pel país per captar adeptes. I els albanesos, que sempre han estat força pragmàtics, escolten que els hi ofereixen. Caldrà actualitzar aquest post d'aquí uns anys? Qui lo sá.

5a part. les dades

Ressumillo quilometric:

• 21/07/2007: Plav - Gusinshe - Tamare - Koplik: 100km
• 22/07/2007 : Koplik - Thethi: 61,5km. Desnivell acumulat 1900m
• 23/07/2007 i 24/07/2007: Thethi
• 25/07/2007:thethi - Koplik - Skhodra: 75,5km

5a part. Pels alps albanesos

Arribats a Plav, amb el seu llac que esta forsa be pero em va decebre una mica, ens vam dedicar a fer una mica de vida social.

Un cop establerts en una habitacio llogada a una matrona gitana, vam anar cap al hotel que hi ha a l'altre banda del llac amb la intencio de prendre algo i veure si trobavem algu del Balkans Peace Park Project per tal d'obtenir informacio fidedigna sobre el pas froterer de Gusinshe - Vermosh, que ens els mapes no surt.

Els trobem al bar amb algun d'ells que m'havia intercanviat emails abans no iniciar el viatge. Resulten ser anglesos d'allo mes anglesos: Educats, flematics i sense sang a les venes. Fan rutes en bici per la regio i l'endema van cap a Kosovo pel port de Cakor, just per on hem vingut nosaltres. Es volen informar i ens pregunten on hem empes les bicis, i evidenment nosaltres hem fet tot el port pedalant. No s'ho acaben de creure i diuen que devem estar en molt bona forma. La majoria d'ells son o superen l'edat del Manel, pero cap d'ells aparenta la resistencia i capcitat fisica del Manel, prenent les seves praules: Ni millors ni pitjors, mes lents.
Pel que fa a nosaltres obtenim l'informacio dessitjada, existeix el post fronterer des de fa 3 anys i es oficial, uneix Gusinshe amb la carretera-pista Tamare - Vermosh i els anglesos ens recomanen no fer d'una tirada la ruta fins Koplik, a la plana al costat del llac Skhodra sino fer-ho amb dues atapes, una fins a Tamare i l'altre fins abaix. Quadra amb l'informacio obtinguda abans d'algun montenegri, que ens ha recomenat fer tota la volta per Podgorica per entrar a Albania, sembla que l'endema sera un dia llarg.

Ens alcem d'hora i a les set del mati som dalt la bici, vint quilometres despres i amb una paradeta a Gusinshe per esmorzar, creuem la frontera i ens acomiadem de l'asfalt que ja no veurem fins al cap de 50km. A la frontera sembla no importar que no tinguem segell d'entrada a Montenegro, pero no ens estampen el de sortida... i aixo ja empipa mes, a part de les 3 setmanes a Montenegro el 2004, oficalment, encara no he estat al Montenegro independent.

Sguim per la pista que esta en un estat pessim. Despres de pujar fins mes de 1300m (Plav estava a 900 i pico) comencem un fort descens cap a Tamare pels enessims engorjats de la ruta. Arribem a Tamare que l'altimetre d'en Manel marca tantsols 360m i despres de reposar forces amb una amanideta, frankfurt i coca-coles de rigor, afrontem un port a 840m despres del qual, ara si, i per sort sobre asfalt, baixem fins la carretera que prove de Montengro i d'alla fem cap a Koplik. Hi arribem als voltants de les set de la tarda amb mes de 100km a les cames i jo particularment cansat.

L'endema ens dirigim cap a Theti, als alps albanesos. Pel cami, en un bar, se n'enfoten i no es creuen que hi arribem. No ens coneixen !!! A les 18:00 hi som, pel cami, un port a 1700m (des de 100 a nivell de mar) que em fa empenyer la bici, no tant per les rampes sino per l'estat de la pista, que amb neumatics llisos em fa derrapar mes d'un cop la roda davantera en plena pujada i vaig un cop al terra i un altre ho salvo al darrer moment.

A Thethi ens allotgem a casa la familia Carku, com sugereix la guia que duem. Son encantadors. La casa esta ple de dones, tot un matriarcat: l'avia, varies de les filles, un dels fills, la seva dona i la jove d'un dels fills que viu a Skhodra. Amb ells tota la quitxalla. Ens enamorem del lloc i com que ens sobra un dia decidim passar-lo alli dalt.

Thethi esta a la capsalera d'una vall a uns 1000m d'alsada i envoltat de tot de muntanyes de mes de 2500 amb parets imponents i que recorden vagament als dolomites. Roca calcaria? No n'estem segurs pero podria ser. Nomes una calitxa emprenyedora fa que no poguem acabar de gaudir en tota plenitud del paissatge.
Pasem el mati del dia de vacances recorrent els voltants del poble guiats per la Gherta i la Griselda dues de les netes de la casa, i la tarda descansant , posant a to les bicis i jugant amb tota la quitxalla, del mes gran al mes petit i particularment el mes petit de tots, amb sindrome de down, pero completament integrat en la familia, que es guanya la nostra simpatia per tossut i carinyos .
L'endema al mati, saludo el dia amb una vomitada monumental (ja era estrany que no em passes res en aquest viatge) i em deixa tant K.O que torno al llit i dormo fins a les 18:00 aixecant-me per beure algo cada dos o tres hores.

Un dia despres, forsa refet, deixem Thethi per on haviem vingut i no per l'altre vessant de la vall com inicialment estava previst. El cami es mes curt, menys dur i mes transitat i no sabem com reaccionara el cos. Reacciona be i poques hores despres som a Skhodra.

En dos dies hem passat de sobrar-nos un dia a faltar-nos un i refem el darrer tram de la ruta, pero aixo sera un altre post.

Molta feina per fer

Mentre fem un passeig vesperti per Skhodra sota el brogit ensordidor de les burres i generadors penso en la feina que els hi queda per fer als dirigents i gent de peu albanesa.
Per comensar han de lograr tenir un minim de fiabilitat en els serveis mes basics, de la llum i l'aigua a internet. Tots ells pateixen talls constants i en alguns casos no se si fins hi tot restriccions planificades (molts cops els talls es donen a les mateixes hores...). Amb tants talls de llum i aigua no es estrany veure cases amb diposit d'aigua i practicament tota la totalitat de comersos de certa importancia tenen generadors propis per suplir les necesitats mes basiques.
Les infrastructures tambe deixen molt que dessitjar. Pobles als alps albanesos a menys de 60km de la carretera Montenegro - Tirana nomes s'hi accedeix per pistes transitables tantsols en 4x4 i queden incomunicats varis mesos a l'any.
Un altre dels punts en els que el pais esta rotundament enderrerit es el medi ambiental. En una situacio que mes va mes enlla de l'estalvi / reciclatge o l'estetica, crec de veres que hi ha un problema de salut publica.
Les voreres de les carreteres son autentics abocadors on s'hi llensa de tot: La brossa, ferralla, animals morts (no tantsols els atropellats), etc. En algunes ciutats l'entorn urba no millora. Es aqui a Skhodra on ho trobem mes dantesc. Deixalles abocades a qualsevol cantonada com en una a menys de 300m de l'equivalent a la nostra plasa Catalunya, al bell mig de la ciutat. Amb mes de 35 graus a la sombra, la fortor ja podeu imaginar que es insoportable.
Quan hi ha massa brossa s'hi cala foc i prou (sigui un marge de carretera, una pista forestal o al mig del poble / ciutat). I aixi esta el pais, entre la gent que llensa cues de cigarreta per la finestra del cotxe, vidres de botella a tor i a dret i escombraries cremant, no hi ha hagut practicament dia que a la llunyania haguem vist algun incendi, fos petit o gran. I a sobre, hi ha sequera.
Un darrer punt que cal millorar (i no dic que no n'hi hagi molts d'altres, pero la visio de turista es forsosament superfical) es la gestio del turisme i patrimoni cultural. Primer de tot per l'estat de deixadesa en que es troba l'entorn de llocs amb potencial atractiu turistic (abocadors al voltant un pont medieval, llaunes i bosses de patates al voltant d'un salt d'aigua als alps albanesos, jardi completament deixat al voltat de la tomba d'Skandenbeg - l'heroi nacional albanes- a Lezha, on a mes, la tomba en les ruines d'una catedral esta tancada i no es pot visitar !!! Pero tambe per la manca d'informacio i senyalitzacio. A Skhodra, que sembla concentrar tots els mals del pais, existeix una fototeca impressionant, amb un fons de mig milio de plaques i negatius fotografics (amb una reduida exposicio dels mateixos), alguns de tantsols vint anys despres que Lumiere inventes la fotografia. Doncs be, ningu saps indicar-nos com arribar-hi, i quan ho trobem (guiats despres de molts intents infructuosos) ens trobem que esta en el primer pis d'un bloc de pisos decrepit de l'era comunista, en un carrero secundari sense asfaltar, ple de basals i brossa i per entrar-hi s'ha d'accedir a un pati interior mitjantzant un petit tunel d'aquells que de nit ni loco que m'hi troben.
A la mateixa Skhodra visitem el museu arqueologic. Estem de sort i ens guia el propi director del museu, un arqueoleg, que intueixo de presitgi dins del pais. Ens mostra les seves troballes i les d'altres colegues, totes acompanyades d'atentes explicacions. Fa 5 mesos que esta com a director del museu (diria que museuS d'Skhodra) i ens reconeix la desidia de les intitucions en senyalitzar i proporcionar llocs adequats per museus i col-leccions, en el que ell considera un passaport de la ciutat envers al mon. Reconeix que nomes pot aportar un petit granet de sorra, peo com a minim descobrim que hi ha algu concient de la feina que queda per fer.
SORT !!!!

Afotikis III

Aqui teniu una nova tongada de fotos.

Sveti Naum, monestir ortodox a Macedonia a tocar de la frontera amb Albania:



Ohrid, la platja de Macedonia:




Dervishos, al Tekke de Tetovo:




Memorial a la UCK, cami de Prizren, Kosovo:




Martir albanes caigut al 1998, foto presa a la plasa principal de Prizren:






Ups !!!! Som a la frontera entre Kosovo i Montenegro, encara que el cartell es d'abans l'independencia de Montenegro:

Cakor pass !!! 1849m. Dins de Montenegro, i sense passar aduana !!!! :

4a part, les dades

Aqui teniu les dades de la part kosovar de la ruta:

• 18/07/2007 Skopje (MK) - Prizren (KS): 107km amb port a 1515m
• 19/07/2007 Prizren - Decan - Pec: 94 km
• 20/07/2007 Pec - Cakor pass (1849m) - Plav: 78 km

4a part. Kosovo, Convivint amb l'anormalitat.

La tercera part del viatge ha transcorregut per Kosovo on hi hem estat poc mes de 48 hores abans de sortir per Montenegro, pero dos dies i escaig donen molt per qui es observador.

La sensacio que s'hi respira es de certa normalitat aparent (presencia militar apart) on la cotidienitat conviu amb una situacio de certa excepcionalitat que la gent intenta ignorar tractant de fer vida normal.

La primera sorpresa ens la trobem encara a Macedonia on dos quilometres abans de la frontera un cartell indica que existeix un by-pass per tal que tots els vehicles de la KFOR no hagin de fer cua a la frontera. Un cop a la frontera, la creuem amb tota normalitat, com si d'un pais mes es tractes. La sorpresa ve quan mirem el segell estampat al passaport. Enlloc del nom del pais unes sigles que no desxifro, UNMIK. Despres d'alsar el cap pels voltants i llegir varis cartells dedueixo que es l'acronim de United Nations Mission in Kosovo. Creuem la frontera sense sobresalts i despres de fer broma amb un funcionari de l'ONU que al veure'ns amb les bicis ens pregunta si tenim algo per declarar fem via cap a Prizren.

Si una cosa ens sobta en aquests primers quilometres dins Kosovo es es la quantitat de trafic de camions que es dirigeix cap Pristina. Sembla que l'economia es reactiva. Si ve no ens sobta, tampoc triguem massa en veure forta presencia militar per arreu. Els tres dies que transitarem per les carreteres de Kosovo veurem matricules de la ONU, de la KFOR i de vehicles militars de les mes diverses nacionalitats: Ucranians, polonesos, alemanys, italians, francesos i un dia fins i tots ens avancen uns espanyols.

De cami a Prizren descrobim el que el primer ens sorpren pero al final ens hi habituarem... Un monument als martirs de de la UCK (guerrilla albanesa) caiguts en combat durant el 1998 - 1999. Com aquests monument en veure'm d'altres, fins i tot una estatua a la plasa major de Prizren a un guerriller caigut, i aixo sense comptar amb els nombrosos cementiris de milicians que ens anirem creuant pel cami.

Despres del primer mausoleu no triguem a arribar a un check-point ucrania (miliars armats fins les dents ) poc despres del qual entrem en un poble on de seguida reconeixo algun Dobar-dan, Da i Ne. Ens fa tot l'efecte que estem en un enclavament serbi, i al mig del poble a una banda de la carretera, l'aquartelament dels militar ucranians de la KFOR amb totes les seves camionetes, tanquetes i tancs.

De cami a Prizren no hi haura novetats, un parell d'helicopters sobrevolant la zona i poca cosa mes. El trajecte es del mes agrait, primer un port de muntanya a mes de 1500m d'alsada que no es fa gens dur i un descens vertiginos que acaba en unes gorges espectaculars en les que ens deleitem fent fotos i contemplant-les abans no entrar a Prizren.

Arribem a Prizren amb el temps just per una dutxa i sortir a patejar la ciutat. Val la pena. Dividida pel riu Bistrita, les mesquites es troben a banda i banda del riu, aixi com algunes esglesies ortodoxes. Aquestes ultitmes amb molt mal estat despres del conflicte del 2004 es troben totes protegides amb alhambrades (filferrades?) i cartells anunciant de que qualsevol atac sobre el patrimoni cultural comu Europeu esta penat per la llei kosovar. Algunes de les esglesies no estan nomes protegides sino per filferrades sino que fins hi tot hi ha destacaments militars intal.lats. Pero no nomes les esglesies estan malmeses trobem a banda i banda del riu zones amb les cases mig derruides i cremades. Quines eren serbies, quines albaneses? Crec que les de la banda esquerra del riu (venint d'Skopje) eren serbies i les de l'altre banda albaneses, pero no n'estic segur.
A Prizren la majoria de militars de la KFOR que hi ha son alemanys, i algun d'ells en saluda la veure'ns fer el guiri. Aprofitem per informar-nos de la situacio i ens confirmen que actualment tot esta molt calmadet.

L'endema seguim cap a Pec (Peja en albanes), pel cami intentem visitar el monestir ortodox de Decan (Protegit per la Unesco com a patimoni de l'humanitat) pero no ho assolim. En el primer check-point (xicane pels cotxes, militars armats, torre de guaita ...), aquest cop italians, ens deixen passar pero ens diuen que no es hora de visites i que per tant nomes el podrem veure per fora, en el segon, a la mateixa entrada del monestir, ens diuen que sense visita previa no es pot visitar i ens acontentem en fotografiar-ne l'entrada i les muralles ... No puc deixar de reflexionar sobre aquesta muralla moderna que son els check-points militars. I ara son els de la KFOR els que protegeixen enclavaments serbis despres que el 2004 es quedessin de brasos creuats al ser els albanesos els que ataquesin a serbis.

Abans d'arribar a Pec encara farem una darrera aturada, veient un cartell indicant un National Heritage a la carretera. Agafem el trencall per treure-hi el nas. Poc despres i amb l'ajuda d'uns nois locals que ens indiquen com arribar al monument, ens trobem amb una kulla la casa-fortificacio albansesa tradicional on els homes amenasats per un deute de sang es tancaven.
Ressumint molt, segons el kanum, llei medieval albanesa, hi havia una serie de delictes i agravis entre families que es resolien amb l'assassinat d'un home adult de l'altre familia. Aquests adults es tancanven en cases fortificades per que no els matessin o fins que un altre adult de la familia fos assassinat. Ara no queden massa d'aquestes cases fortificacio i algunes de les existents estan reconvertides en muesus etnografics.
A la Kulla que visitem, fem petar la xerrada amb el propietari, albano-musulma que ens pregunta com molts d'altres si ja hem visitat els monestir serbis. No deixa de sobtar aquesta naturalitat amb les autentiques fortificacions militars que ens trobem per accedir-hi? Qui son minoria, els tolerants, els intolerants? S'ataca la religio (no ho creiem ja que es veu una vida 100% secular a kosovo) o al simbol? Potser si que per treure'n l'entrellat 48h a Kosovo es massa poc.


L'endema vam arrancar de Pec amb l'intencio de visitar-ne el monestir i entrar a Montenegro a traves del Cakor pass. No teniem gens clar assolir cap dels dos objectius. El primer va ser facilicim. Al arribar al check-point de la KFOR, italians altre cop, ens van dir que era massa d'hora pero que ho preguntaven. Despres d'algunes consultes per walkie amb el destacament de l'entrada del monestir, ens van retenir els passaports i ens van deixar passar. El complex del monestir es forsa interessant, tot i que per fora, l'esglesia principal no mostra gran atractiu (creiem que esta refeta deguda al conflicte), un cop a dins, pero, la cosa canvia. La quantita de frescos i la seva qualitat es impresionant, aixo, ajuntat a que les monges de la congregacio estan celebrant una missa cantada, ens fa oblidar que per accedir al temple hem creuat dos controls.


Visitat el monestir toca encarar cap a Montenegro, els italians ens deixen continuar tot i que al poble dos persones diferents ens han dit que la frontera estava tancada. Aconseguirem passar? Comencem a pedalar per mig unes gorges impressionants, i la carretera comensa a pujar cap Cakor a mes de 1800m, s'acaba l'asfalt i un tio amb cotxe ens diu que girem cua, que la frontera esta tancada. Tirem endevant. Ens trobem amb dos grans forats al mig la carretera (bombes?) que la fan intransitable amb cotxe, passem per un costat i creuem un riu. A l'altre banda un cartell que ens indica que deixem la provincia de Kosovo (es evident que el cartell es abans de la independencia de Montenegro) i indica que tots els vehicles d'UNMIK i KFOR han de girar cua. Com que els ciclistes no som ni de la ONU ni la KFOR tirem endevant. On estara l'aduana? Ens faran girar cua? Tirem amunt, tirem amunt i nomes pensem en que no ens facin girar cua. I arribem al port. I no hi ha aduana. Doncs cap avall que fa baixada, arribem a Murino a 10 km de Plav, desti d'etapa. Som a Montenegro des de fa estona, pero sense segell al passaport.

3a part de la ruta. Les dades

Aqui teniu les dades del tram macedoni del viatge:

• 13/07/2007: Voskopoje - Malik - sveti Naum - Ohrid: 98 km
• 14/07/2007: Visita Ohrid
• 15/07/2007: Ohrid - Debar - Baniste: 86km
• 16/07/2007: Baniste - Sv Jovan Bigorski - Gostivar - Tetovo: 111km
• 17/07/2007: Tetovo - Skopje: 44km

3a part de la ruta

Salutacions des de Peja/Pec, Kosovo. Fa dos dies que vam deixar Macedonia, moment ideal per fer balans dels dies passat al pais de les fruites :-).

L'entrada la vam fer per Ohrid, al sud-oest del pais, i vam aprofitar per fer una paradeta d'un dia per visitar-ho a fons i descansar una mica.

Vam comensar a fer el guiri nomes creuar la frontera ja que a tocar d'Albania hi ha un dels monestirs mes preuats dels Macedonis. Sveti Naum, Sant Naum. I es que St Naum i St Climent seguint les passes de Sant Ciril i St Metodi vam cristianitzar aquesta regio, establir escoles i els van dotar d'un alfabet propi, el Cirilic. I a St Naum, s'hi troben les restes del sant, on la gent s'ajup a escoltar com encara batega, i per l'expressio que fan, s'ho creuen !!!!. EL lloc es idilic, a la rivera sud oriental del llac Ohrid (que deu fer uns 40km de llarg per uns 10 d'ample, a ojimetro) i envoltat de xiringuitos - restaurants que fan carns a la brassa i altres espceialitats locals, mentre la gent es passeja amunt i avall i les riveres del llac estan plenes de gent que s'hi banya.

D'alla, un cop amb la tripa plena ens vam dirigir cap al poble d'Ohrid, l'autentica platja de Macedonia on el cap de setmana s'hi desplcen fins a 25000 turistes, i el primer que vam fer va ser trucar a l'Al Yates, un america establert a Ohrid amb el qual havia contactat a traves de CouchSurfing per poder-nos estar a casa seva.
Va ser tot un encert, l'Al treballa de voluntari a Ohrid promocionant noves formes de turisme alternatiu, de rutes en BTT o trekking fins a visites amb sessions de tasts als cellers de vins macedonis. Per tant, vam anar a caure a casa d'un personatge empapat de la cultura local i expert en promoure el turisme, que no va parar de fer-nos propostes i sugeriments aixi com apunts historics sobre Macedonia. Aixo quan no ens explicava batalletes passades, les d'un home de cinquanta i pico tacos que s'ha passat mitja vida viatjant.
L'estada a Ohrid la vam dividir entre les estones a casa seva i les visites pel poble, amb ell o sense. I es que Ohrid dona per molt. Entre esglesies ortodoxes, algunes amb frescos impressionants fins a ruines romanes, passant per les vistes sobre el llac i les altres vistes .... Les de les macedonies lluint palmito anant i tornant de la platja.
De les moltes xerrades compartides amb l'Al una que em va sorpendre va ser la de la virtulitat del pais. Segons ell, casi no existeix, es un ens artificial format per Albanesos, serbis, bulgars i grecs. Sense anar mes lluny, deia que el macedoni no es res mes que Bulgar amb alguna lletra de menys eliminada durant els temps de iugoslavia, i com a altre exemple posava el teatre grec de Ohrid, que per tal de no reconeixer la influencia grega (Alexandre el Gran era Macedoni i no Grec) li diuen Antique teatre.
Aixi doncs vam compartir mil i una converses amb l'Al pero tard o d'hora tocava continuar el viatge, aixi que vam tiar cap el nord, direccio Debar, pero per recomenacio de l'Al vam acabar l'etapa a Baniste, un petit poble de majoria albanesa on i havia ..... Un balneari !!!! Si, vam acabar el dia en una piscineta d'aigues sulfuroses mentre un albanes establert a Suissa ens explicava les bondats de l'aigua i com s'havia de prendre els banys, tot en alemany, com si l'entenguessim.

El balneari en si encara funcionava amb esquemes molt comunistes, amb hora de sopar a toc de pito casi, i amb un ranxo que despres de gairebe 86km ens va deixar amb l'estomac mig buit fins que ens van permetre repetir, com de colonies. Va ser un vespre del mes interesant, compartint xerrades amb albanesos - kosovars establerts a Anglaterra i Estats Units que tornaven a l'estiu de vacances i que es passaven pel balneari a tractar-se malalties. Segons un d'ells, la seva dona patia fibromalgia i el darrer estiu despres d'un tractament de 15 dies havia lograt passar mig any sense cap dolor.

L'endema, despres d'esmorzar, vam tornar a posar-nos en marxa cap al nord direccio Tetovo, on vam arribar a mitja tarda, amb el temps just de donar-nos una dutxa i sortir a visitar la mesquita i el tekke.
Com en molt d'altres llocs de majoria albanesa, els albanesos de Tetovo semblen ser majoritariament bekteshians (una branca sufi, amb dervishos) i a Tetovo hi havia un dels tekkes (equivalent de monestir) mes importants. Ens vam passejar entre els seus jardins i plataformes de meditacio i fins i tot vam fer petar la xerrada amb un Dervish que voltava per alla.

L'endema, no va tenir massa historia: 45km fins a Skopje on despres de barallar-nos amb un parell o tres d'empleats de l'estacio del tren, vam lograr deixar els trastos a la consigna; els trastos, perque les bicis no les van voler guardar. Va ser d'aquelles situacions desesperants, surrealistes i alhora monotones dels empleats acomodats en paisos d'orbita comunista on no mouen ni un dit per facilitar el servei que es suposa que han de donar. Pero despres de tres quarts d'hora, quan l'encarregat de la consigna va venir, i despres que tres dones en una sala prenent un cafe no ens poguessin ajudar i que l'encarregada d'informacio de l'estacio parles amb les seves amigues per telefon per una mitja hora, despres de tot aixo vam lograr deixar aparcades les alforges a l'estacio. Les bicis, les vam lligar en un parking a l'equivalent a la plasa Catalunya de Skopje.
Aixi, a les 12:00, comesavem a fer el guiri per l'antic barri otoma de la ciutat, visitant esglesies ortodoxes i mesquites i buscant sombra i mes sobra sota una calor sufocant que al final va poder amb nosaltres forsant-nos a fer una becaina a la sombra d'un arbre a dalt de tot de la Kale,fortificacio, d'Skopje.
A les 18:00, puntalment, ens trobavem amb en Zoran, un noi d'Hospitality Club, a casa del qual vam passar la nit. Mentre el Manel descansava, jo em vaig apuntar a sortir amb ell i una parella amiga seu. Vam anar a prendre algo mentre em sometien a un primer grau sobre el viatge. Eslaus com eren, estaqven sorpresos de que ens atrevissim a voltar per terra incognita, terra albanesa, fos a Albania, poblats albanesos de macedonia o Kosovo. I em va venir a la ment un comentari del Al, que segons ell nomes 1000 macedonis a l'any visitaven Albania.

L'endema, vam pujar a les bicis i ens vam dirigir cap a la frontera amb Kosovo. Pero aixo ja sera un altre post.

Afotoquis 2 Bis

Ara si que teniu les fotos:

Les begudes de cola ens salven i aporten energia durant les pedalades. Aqui teniu una beguda de cola de consum local:


Un raco de Berat

Cami d'Elbasan, des de Berat, vam trobar petroli !!!!

El dia seguent, cami de Korca, la pista va ser forsa xul.la ...

... Tot hi haver d'inprovitzar on dormir:

L'endema vam pujar fins a Vosjopoje:

On la filla dels amos de la guesthouse era aixi de simpatica:

Manolis 1 - Tiberi 0

Abans d'iniciar el viatge en Manel i jo ens haviem vist tot just dues vegades per planificar-lo, la resta ho haviem parlat tot per email. Per tant vam comensar sent-nos mutuament uns desconeguts, i etapa a etapa ens anem descobrint costums i manies.

Una de les curiositats del Manel mes divertides es afrontar qualsevol apat com un partit de futbol que sempre es guanya o perd per la minima. Aixi, davant una pizza, el resultat pot ser Manel 1 - Pizza 0 o vicersa si la Pizza es ressisteix a ser engolida del tot. I en Manel va primer en aquesta peculiar lliga en que el segueixo de prop. Tanmateix, com em recorda mes d'un cop, he tingut que cedir un parell de vegades al principi que fa molts anys, d'interrail a Holanda em va ensenyar un bon amic: Faci mal abans no quedi. No pot fer mal si l'endema s'ha de pedalar.

Perque ho dic? Doncs perque tinc la sensacio que tot i aprimar-me, aquest any no tornare amb els 6 quilos de menys d'altres anys. Sibarites com son, acabant les etapes en ciutats ens llencem a descobrir la gastronomia local i ho rematem tot amb algun gelatet . Avui, sense anar, mes lluny una copa amb 4 boles per recuperar-nos dels 107 km de Skopje a Prizren on som ara. Ens ho merexiem !!!

Tot i iniciar el viatge amb mal peu, menjant-nos a Durres una hamburguesa que segons el Manel ha estat de les 10 pitjors de la seva vida, de seguida ens vam posar en el bon cami.
Durant els dies de platja vam provar totes les menjes de la mar possibles: Peixos, spaghettis i rissotos frutti di mare, sopetes de peix, calamars i fins i tot angules. I al endinsar-nos terra endins vam substituir els peixets per les carns, alternant algun dia amb pasta o pizza per variar.

Pero pasteta i pizza a part, realment han estat dies de carn, molta carn. Dos cops ha estat el resultat Tarafeta 0 -Especialitat 1. Per dos com, jo que tinc reputacio de tenir forsa saque he tingut de cedir davant l'assortit de carns, digueu-li parrillada, que s'amagava sota el nom d'especialitat. En Manel va acabar cedint un empat: Va poder amb la carn pero no amb la guarnicio. I es que hem comes un error, i per dos cops. Demanar l'especialitat de la casa. Mai mes. Too much. Pero per si fos poc , un tercer cop ens vam deixar assesorar pel camber del restaurant, que ens havia vist arribar amb les bicis. Aquests noi deuen tenir gana devia pensar. I quan li demanem els medallons de carn amb bolets que venia amb guarnicio (i una truita), al demanar-li apart un parell d'amanides, en lloc d'avisar-nos i dir On aneu amb tant !!!! El molt mal parit calla com un .... I apa !!!! A veure qui es el guapo que s'ho acaba !!!!

Pero no tot han estat plaers, tambe hi ha hagut dies durs de poca quantitat i menjar estil ranxo (a Vlora i Baniste, prop Debar, Macedonia) i dies on hem pedalat mes de 70km amb la unica companyia que un parell de coca-coles i un paquet de galetes.

Ara pero, sembla que les posicions de la lliga gastronomica estan prou establertes, potser falta afrontar-nos a alguna truita de riu i alguna altre sorpresa local, pero apart d'aixo no crec que hi hagi novetats, si n'hi haguessin, us les faria saber.

La ruta. 2a part. Les dades

Aqui teniu les dades de la 2a part de la ruta:

• 07/07/2007: Ksamil - Saranda - Ziri i Karer - Girokastra: 76 km.
• 08/07/2007: Girokastra - Kercire - Berat: 122 km (60 per pista). Total 9:30 de bici real i 1400m desnivell.
• 09/07/2007: Descans a Berat
• 10/07/2007: Berat - Elbasan: 92km
• 11/07/2007: Elbasan - Gramsh - Zavichts: 105'8 km. 2080m desnivell positiu. 9h03 de bici real
• 12/07/2007: Zavichts - Voskopoje: 52 km

La ruta, 2a part. Cronica

Des de Ohrid, Macedonia, donem per concluida la 2a part de la ruta. La que ens ha dut a recorrer l'interior de la part central i oriental d'Albania.

Vam deixar la costa jonica el set de Juliol per endinsar-nos en les terres centrals d'Albania. Van ser etapes dures i llargues, amb ports de muntanya, alguns seriosos, altres curtets pero emprenyadors, pero tambe de descoberta de nous paissatges, alguns de forsa espectaculars alhora que inseperats.

Des de Butrinti ens vam dirigir cap a Girokastra, en una etapa on pel cami vam visitar Zirir i Karer o Ulls blaus una doll d'aigua que genera un gorg d'un blau electric dificil de descriure, abans no perdre's riu avall, tot enmig d'un bosc que ens proporcionava una agradable frescor abans no reprendre la ruta. Un cop a Girokastra, vam continuar fent cames amunt i avall dels empinats carrers adoquinats d'aquesta poblacio, patrimoni de l'humanitat per la Unesco, establerta en la vessant d'una muntanya. Ens passegem entre les seves cases d'estil otoma i visitem el museu etnografic establert en el lloc on hi havia la casa on va neixer Enver Hoxha, destuida per un incendi.

El dia seguent vam continuar cap a Berat. S'intuia una etapa llarga i dura. Haviem optat per una pista que la Bradt Guide deia que era dificil de recorrer fins i tot en 4x4. Despres de fer els primers 60km be per asfalt, va venir la pista i el temut port a 900m d'alsada. De fet es composava de tres ports, un primer a 650m, el central a 900m i un tercer a 900m altre cop. A la primera part del port ja eren les dotze tocades i el varem afrontar sota una solana impressionant. Tant que passat el primer portet i despres de la davallada de rigor, vaig pescar un bon pajaron del que no em vaig recuperar fins a a Buz, un poblet a mitja pujada on despres d'unes coca-coles i una mica d'electrolits que duia per dies com aquests, vaig lograr recuperar-me i vaig poder continuar forsa be. Vam arribar a Berat a tres quarts de vuit del vespre, despres d'assolir el tercer port i fer un descens vertiginos (amb uns quants repechons pel cami) per una de les pitjors pistes que he fet. Una pista que en alguns trams algun cop havia estat asfaltada, i el que es pitjor en molts trams on algun cop havia estat adoquinada. Pedalar entre pedres, grava i sotracs constants pel que es suposava una pista, em va resultar un infern que no va acabar fins dos quilometres abans de Berat on vam retrobar l'asfalt, 120km despres d'haver iniciat l'etapa i tres quarts d'hora abans que no es fes fosc.


Pero l'endema va venir la recompensa. Si Girokastra es patrimoni de l'humanitat, Berat aviat ho sera. O com a minim s'ho mereix. Es fins i tot mes maca que Girokastra, amb els seus carrers adoquinats amb les casetes otomanes blanques i la fortalesa a dalt del turo. Fem un alto en el cami i aprofitem per visitar el poble, fer bugada, internet, etc.

L'endema cap a Elbasan, seguim pistes i carreteres poc transitades entre llaquets que no acabem de disfrutar per la calorada que ens cau a sobre. Semblen llacs tectonics o generats per capes freatiques ja que no veiem rius que els alimentin. No es pot considerar una etapa de tramit pero gairebe. L'endema si que es un dia dur. Ens esperen a priori 120 km fins a Korcha pero no hi arribem. La que creiem una carretera asfaltada no ho es, i a mes en els primer 50km de recorregut superem quatre portets a 400m, baixos, pero que ens trenquen les cames. La recomensa es al tram de la pista que va des de Gramsh cap amunt direccio Korcha. Ens endincem en unes gorges impressionants amb una carretera que va guanyant alsada de forma paulatina en mig de la remor del riu que baixa uns metres per sota nostra. El paissatge es brutal, pero ens cau la nit a sobre uns 30 km abans de Korcha i acabem dormint estirant el sac a les golfes en construccio del restaurant on previament haviem sopat.

El dia seguent poca historia ciclista, arribem a Korcha i d'alla pujem a Voskopoje, una poblacio a 1200m d'alsada, amb rampes del 15% a la carretera abans no arribar-hi. Voskopoje en el S. XVIII havia estat una de les principals ciutats dels balcans. Poca cosa en queda a hores d'ara de la seva antiga esplendor. Localitzem quatre esglesies de les 24 que havia arribat a tenir, en contemplem els frescos externs(molt malmesos, fins hi tot guixats i grafitats) i veiem des de finestrals que en alguna d'elles s'han comensat projectes de restauracio.

Passem la nit en una casa rural on ens cuiden d'allo mes i menjem i dormim de nasssos. Quina diferencia amb les dues darreres nits !!! L'anterior, a les golfes, sonata nocturna dels gossos del poble i la preterita a Elbasan, en un hotel comunista sense dutxa ni lavabo en una habitacio torrida i amb tio segant gespa al carrer a les tantes de la matinada.

La tarda relaxada aVoskopoje ens serveix per carregar piles pel dia seguent cap Ohrid... Pero aixo ja sera una altre part del viatge, Macedonia.

A pas de tortuga

Salvem les tortugues. Aquest podria ben ser el nom d'una nova ONG creada pel Manel. I no es que em demani que afluixi el ritme, amb prou feines el segueixo en alguns dels trams tecnics, sino que Albania esta farcida d'aquest animalo de closca dura, pero no ho suficient dura per suportar el pes d'un cotxe sota la seva roda. Aixi, cada cop que ens creuem una tortuga per la carretera, en Manel, que acostuma a anar per davant meu, para i les aparta abans no acabi esclafada.

Un cop salvat el bitxet, reprenem el nostre cami a un ritme, que comparat amb els aprenents de fitipaldi albanesos no deixa de ser ... A pas de tortuga. Un ritme que ens permet observar i disfrutar del pasissatge des de dalt les bicicletes.

Mentre pedalem ens sorpren especialment veure la gran quantitat de plaques termo-solars que hi ha a les cases albaneses. En moltissimes l'aigua l'escalfen amb energia solar. Sera pel cost de l'energia en un pais on es diu que la mafia va arribar a controlar la corrent electrica?

Tambe sorpren la quantitat de bars que ens trobem pel cami. De tant en tant parem en algun poblet i anem directament a algun d'ells. Havia sentit dir que que Espanya era el pais amb mes bars per habitant o algo per l'estil, pero despres d'haver visitat mig Albania, em sembla que aquesta gent ens ha pres la davantera. Cada poblet, per petit i remot que sigui en te com a minim un, quan no dos o tres.

Al bar hi parem cada tres o quatre horetes i ens recuperem de l'esfors amb un xute de cola, ja sigui de les originals (Coca-cola, Pepsi-Cola) o altres menys conegudes com la Derby Cola-Cola o la American Cola (From USA, Made in America) que resa l'eslogan. En Manel, a final del dia, ho rematara amb una Tirana Birre, que com dia la llauna, es d'Export Quality. Sembla, que Albania, no es fien de la qualitat acutoctona .....

La cerveseta, que a vegades es converteix en clara i aleshores m'hi apunto, acostuma a caure a l'hora de la passejada: Abans, durant o despres de sopar, pero sempre entre les set i deu del vespre, quan sortim a estirar les cames com milers d'albanesos. Es l'hora on el principal carrer de la ciutat on ens trobem (sigui Berat, Elbasan o un altre) es talla al transit i l'ocupen families i colles d'amics passejant amunt i avall mentre les terrases a les aceres s'omplen de gent prenent un refresc o gelat. Nosaltres, passejem abans de sopar tot localitzant un lloc on omplir la tripa, i un cop atipats, per fer pair el sopar, abans no anar a dormir per encetar l'endema un altre dia en la nostra ruta a pas de tortuga.

Afotikis I

Aqui teniu algunes fotos del viatge.

Vista de Tirana:





Platja prop de Durres:






Cami Divjaka:




Posta de sol a Divjaka




Si, estem a Albania, aqui en teniu la prova. Un dels 700000 bunkers

Monestir Zverneca

Per qui no el conegui, el company de batalles d'aquest estiu, en Manel:

Baptisteri paleocristia de Butrinti

La ruta. 1a part. Cronica.

Ara que ja som a Berat podem donar per concluida la primera fase del viatge. La transcorreguda a traves de la costa adriatica i jonica d'Albania, sortint de Tirana per anar a buscar el mar a Durres i d'alla anar baixant fins a Butrinti.

Van ser cinc dies on les pedalades es van combinar amb banyets en platges d'aigues cristalines, pero tambe dies de patiment tant fisic com mental.

En Manel va arribar a punxar fins a vuit cop en quatre dies, tots a la roda del darrera i practicament tots, i aqui el gran misteri, per la banda de la camera que dona a la roda i no a la coberta. Ens vam revisar la roda cops i mes cops i no vam trobar res. Al final, en un mecanic, vam lograr protegir la roda amb una tira de keflar i des d'alla no hem tingut cap mes ensurt.... Una gran sort ja que ja havia trencat (literalment) dues cameres i les altres dues ja arrossegaven varis parxes. Per sort el problema esta solventat, i vam poder proveir-nos de mes cameres.

Com a consequencia dels problemes en la bici del Manel, la ruta va sofrir algun petit canvi pero vam acabar la zona costera sobre el planning previst.

Ja vam fer canvis en la ruta des del primer dia. Arribant a Durres al migdia i havent visitat el poc que hi ha que visitar a la una, vam decidir continuar tirant milles cap al sud fins arribar a Divjaka, una platja gairebe paradisiaca, a les costes de l’adriatic on ens vam recompensar els mes de 100km fets amb un banyet.

El segon dia vam comensar a fer el guiri seriosament anant fins a Vlora. No ens vam estar de visitar pel cami el monestir ortodox d’Ardenica, amb uns frescos i un iconostasis d’estil bizanti precios i les restes romanes d’Apolonia, abans no arribar a Vlora amb la tercera punxada del Manel a sobre.

El tercer dia es preveia dur, despres d’un mati sense alforges on vam visitar un monestir a les afores de Vlora, al vespre vam posar rumb al sud amb l’intencio de superar el port de Logarra (1027m) per deixar enrear la costa adriatica abans no devallar cap a la costa jonica d’Albania.... Si no fos per la calorada, les rampes del port inhumanes en els darrers quilometres i les punxades del Manel hauriem disfrutat del paissatge. Cap a quarts de set de la tarda, amb mes de 80km a les cames i a mitja baixada del port, despres la 3a punxada del Manel, vam optar per pujar les bicis a un camio fins al poblet coster mes proper. Arribavem a Dhermi cap a dos quart de nou del vespre, i per foragitar mal de caps despres de sopar feiem un banyet nocturn.

El dia seguent no va comensar millor, ja que la roda del Manel tornava a estar punxada. 25 kilometres despres, a Himara, tornava apunxar i decidiem quedar-nos-hi tota la tarda, despres d’haver visitat un mecanic, que ara si, amb el Keflar, va solventar definitivament els problemes a la roda de la bici.

L’endema, dia 6 de Juliol feiem cap a Saranda i Butrinti, on visitavem un dels recintes arqueologics mes espectaculars on mai he estat. Les restes d’una ciutat habitada des de temps ancestarls i per on es poden veure els diversos pobladors que hi han passat, de grecs a Otomans passant per Romans i esglesies paleocristianes i bizantines, tot en el marc natural d’una peninsula envoltada de marismes i enmig d’un frondos bosc que ens protegia de la calorada.


Durant tots aquests dies no vam deixar la costa en cap moment... A vegades aprop, altres amagades i excepte el port de Logarra, practicament amb el mar sempre a vista. Una costa a vegades gairebe verge, 100% mediterrania, amb camps d’oliveres i pinedes que com qui diu arribaven a ran d’aigua, pero en d’altres trams s’ajuntaven plans de desenvolupament comunistes mai acabats amb aprenents avansats d’especuladors i destructors del paissatge que be semblava que haguessin fet cursets accelerats a la nostra costa llevantina.

Ara, pero, per fer-nos un banyet haurem d’esperar al llac d’Ohrid, on si tot va be hi arribarem d’aqui tres dies. Ara som a Berat i dema sortim cap a Elbasan. Ja us ho explicare.

La ruta. 1a part. Dades

Aqui teniu les etapes de la primera part de la ruta.

• 02/07/2007 Tirana - Durres - Divjaka 107km
• 03/07/2007 Divjaka - Ardenica - Fier - Apollonia - Vlora: 114km
• 04/07/2007 Vlora - Monestir Zverneca - Vlora (mati, sense alforges)
• 04/07/2007 Vlora - Logarra - Dhermi 52'3km (Camio a mitja baixada del port de Logarra)
• 05/07/2007 Dhermi - Himara 25km
• 06/07/2007 Himara - Saranda - Ksamil - Butrinti - Kssamil: 85km

Els reis de la carretera

Els albanesos van despertar-se de cop i volta del comunisme a principis dels anys noranta.

Quan l´hermetisme en que Enver Hoxha havia mantingut el país es va ensorrar l'influència occidental i el capitalisme més desbocat van entrar a Albània en el que va ser l'inici d'una nova era després de més de 40 de dictadura.

Aquesta nova fase en la història d'Albània sembla impregnada de pragmatisme i materialisme i més que en qualsevol altre racó del món que hagi visitat, és aquí a Albània on el cotxe s'alsa com a símbol de distinció social. Existeix qui te cotxe, o més ben dit, existeix qui te un Mercedes. I a Albània, la gent vol ser. La marca que més es veu per carreteres i pobles és Mercedes.

El contrast és absolut. Mentre circulem per carreteres pessimament asfaltades, ens creuem amb gent amb els cavalls o ases carregats de fardos, intentem conectar-nos a internet i no hi ha xarxa, arribem a hotels on els hi han tallat la llum o hi ha baixades de tensió constants; més del 50% de cotxes que veiem són Mercedes o altres cotxes de gama alta.

Que el cotxe és el símbol de la nova Albània, ho demostra no només la quantitat de Mercedes que hi ha sinó tot el negoci que es genera al voltant dels cotxes: Benzineres, 5 o 6 en un parell de quilòmetres, fins a dues per km quan circulem per carreteres secundàries; gomisteris , traduiu-ho per pneumatiqueros, a cada cantonada; auto-servis - mecànics- a cada poblet (poseu-n'hi dos o tres per poble); però sobretot Lavashos, punts de rentat pels cotxes a cada dos per tres, perquè el Mercedes llueixi sempre bé.

I amb el Mercedes net i polit són els amos de la carretera. El poder és seu. No hi ha línia contínua ni semàfor que els pari. Amb la mà el claxon s'obren camí per on calgui.

Mini-post per interssats

Dedicat als pares, Sissu, Enric Rodrigo i Marcos Fraga:

Creieu-vos-ho !!!!!! Hi ha algu mes desordenat i despistat que jo i es un ganapia !!!!!!!

Squiperia, primeres impressions

Duem encara no 48 hores a Albania quan escric aquestes notes tombat al llit d'un hotelet a Divjaka, per despres transcriure-les al blog que esteu llegint: Pero 48 hores al pais de les aligues dona per molt.

Vam aterrar abans de les onze de la nit a Tirana i tot seguit vam agafar un taxi cap a l'alberg que ja teniem reservat. El trajecte el varem fer en Mercedes, marca predilecte dels importadors albanesos.

De cami a l'alberg vam intentar localitzar el bar del Senyor Njazi, que segons explicava en Bru Rovira a la Vanguardia, gairebe havia estat engollit per la nova autopista. I es que la historia d'en Njazi, aixi com d'altres com la del monestir catolic de Lac (afegit a la ruta) les vam anar seguint a l'avio on vam anar introduint-nos a Albania tot llegint un seguit d'articles publicats durant el Juny a la La Vanguardia en motiu de la visita de Bush a Albania.

El Monestir no va ser la unica descoberta. Un cop a l'alberg, el Manel va descobrir un llibre de gran format: 101 fotos aeries d'Albania: Li va faltar temps per localitzar les fotos en els nostres mapes per acabar de fer petits retocs a la ruta per tal de poder gaudir d'uns paissatges, a priori impresionants.

Des de l'arribada a l'alberg s'han anat succeint anecdotes i curiositats. L'arribada ja va ser triomfant.... Ningu ens obria la porta que donava al jardi de l'alberg i vam acabar saltant-la... Feia dos metres i va resultar que estava oberta: (nomes calia passar la ma a l'altre banda de la reixa i obrir pel pany :-o ) ....
El dia seguent al mati no va ser menys divertit.... Estant en terra d'influencia otomana vaig optar per demanar un Cay... Em van fer moltes preguntes, algo no quadrava, aixi que vam quedar amb "yes, cay hot-water and sugar" i em van dur aixo ... hot-water and sugar sense te a la tassa. Al demanar un cay (te) limon... Enlloc de dur-me un te amb llimona, la mateixa hot-water amb una rodanxa de llimona a dins.... Son ben raros aquests albanesos :-)

Despres d'aquest inici la cosa va anar mes fina... Tirana, te poca cosa a visitar. La placa de Skanderbeg amb el monument al seu heroi nacional i una mezquita preciosa amb un guardia del mes simpatic que xapurrejant italia ens va invitar a entrar es el mes interesant. Com que no hi havia massa cosa a veure, despres de pujar a la SkyTower (la torre on el Mikimoto va menjar amb una albanesa que parlava catala, per qui veies el capitol d'Afers exteriors) vam dirigir-nos cap a l'estadi on s'hi coia algo: Una congregacio de Testimonis de Jehova !!!!!!! Un miler de persones segur que hi havia .... Despres de treure el nas i rebre varies benvingudes a Albania vam fer cap l'alberg a descansar (feia una calor tremenda) i a posar-nos guapos per ............
Anar a l'opera. Alguna avantatge ha de tenir estar en el pais mes pobre d'Europa.... Aida al teatre Nacional a platea: 8 euros. La meva primera opera.... La veritat es que va estar forsa be, sobretot quan en Ramades va entrar a cavall a l'escenari i aquest va aixecar la cua abans de deixar anar unes tifes al mig de l'escenari... D'aixo se'n diu cagar-se amb els actors.

I fins aqui l'estada a Tirana.... Ara fa 5 dies que ja pedalem, pero aixo sera un altre post.... Nomes dir-vos que duem gairebe 400km.