La ruta. 1a part. Cronica.

Ara que ja som a Berat podem donar per concluida la primera fase del viatge. La transcorreguda a traves de la costa adriatica i jonica d'Albania, sortint de Tirana per anar a buscar el mar a Durres i d'alla anar baixant fins a Butrinti.

Van ser cinc dies on les pedalades es van combinar amb banyets en platges d'aigues cristalines, pero tambe dies de patiment tant fisic com mental.

En Manel va arribar a punxar fins a vuit cop en quatre dies, tots a la roda del darrera i practicament tots, i aqui el gran misteri, per la banda de la camera que dona a la roda i no a la coberta. Ens vam revisar la roda cops i mes cops i no vam trobar res. Al final, en un mecanic, vam lograr protegir la roda amb una tira de keflar i des d'alla no hem tingut cap mes ensurt.... Una gran sort ja que ja havia trencat (literalment) dues cameres i les altres dues ja arrossegaven varis parxes. Per sort el problema esta solventat, i vam poder proveir-nos de mes cameres.

Com a consequencia dels problemes en la bici del Manel, la ruta va sofrir algun petit canvi pero vam acabar la zona costera sobre el planning previst.

Ja vam fer canvis en la ruta des del primer dia. Arribant a Durres al migdia i havent visitat el poc que hi ha que visitar a la una, vam decidir continuar tirant milles cap al sud fins arribar a Divjaka, una platja gairebe paradisiaca, a les costes de l’adriatic on ens vam recompensar els mes de 100km fets amb un banyet.

El segon dia vam comensar a fer el guiri seriosament anant fins a Vlora. No ens vam estar de visitar pel cami el monestir ortodox d’Ardenica, amb uns frescos i un iconostasis d’estil bizanti precios i les restes romanes d’Apolonia, abans no arribar a Vlora amb la tercera punxada del Manel a sobre.

El tercer dia es preveia dur, despres d’un mati sense alforges on vam visitar un monestir a les afores de Vlora, al vespre vam posar rumb al sud amb l’intencio de superar el port de Logarra (1027m) per deixar enrear la costa adriatica abans no devallar cap a la costa jonica d’Albania.... Si no fos per la calorada, les rampes del port inhumanes en els darrers quilometres i les punxades del Manel hauriem disfrutat del paissatge. Cap a quarts de set de la tarda, amb mes de 80km a les cames i a mitja baixada del port, despres la 3a punxada del Manel, vam optar per pujar les bicis a un camio fins al poblet coster mes proper. Arribavem a Dhermi cap a dos quart de nou del vespre, i per foragitar mal de caps despres de sopar feiem un banyet nocturn.

El dia seguent no va comensar millor, ja que la roda del Manel tornava a estar punxada. 25 kilometres despres, a Himara, tornava apunxar i decidiem quedar-nos-hi tota la tarda, despres d’haver visitat un mecanic, que ara si, amb el Keflar, va solventar definitivament els problemes a la roda de la bici.

L’endema, dia 6 de Juliol feiem cap a Saranda i Butrinti, on visitavem un dels recintes arqueologics mes espectaculars on mai he estat. Les restes d’una ciutat habitada des de temps ancestarls i per on es poden veure els diversos pobladors que hi han passat, de grecs a Otomans passant per Romans i esglesies paleocristianes i bizantines, tot en el marc natural d’una peninsula envoltada de marismes i enmig d’un frondos bosc que ens protegia de la calorada.


Durant tots aquests dies no vam deixar la costa en cap moment... A vegades aprop, altres amagades i excepte el port de Logarra, practicament amb el mar sempre a vista. Una costa a vegades gairebe verge, 100% mediterrania, amb camps d’oliveres i pinedes que com qui diu arribaven a ran d’aigua, pero en d’altres trams s’ajuntaven plans de desenvolupament comunistes mai acabats amb aprenents avansats d’especuladors i destructors del paissatge que be semblava que haguessin fet cursets accelerats a la nostra costa llevantina.

Ara, pero, per fer-nos un banyet haurem d’esperar al llac d’Ohrid, on si tot va be hi arribarem d’aqui tres dies. Ara som a Berat i dema sortim cap a Elbasan. Ja us ho explicare.