Dos dies despres de deixar Tarnovo em trobo pedalant per carreteres solitaries cami d'Isperih on espero visitar la tomba reial tracia d'Sveshtari. I vaig xiulant el Roma, dels Manel, mentre disfruto dels camps de giralsol que m'envolten. Es una cansoneta que em dona bon rotllo i be, despres d'haver visitat Nicopolis-ad-Istrum el dia anterior i dirigir-me cap a unes altres runes, em ve al cap... No es que estigui a Roma, ni cap guia m'ensenyera el mosaic de cap menjador, perо tant es. La ment fa les associacions de idees que mes li plau.
Vaig deixar tarnovo el dia 6 d'agost. L'objectiu arribar a Ivanovo per visitar-ne el monestir rupestre patrimoni de l'humanitat per l'Unesco. De cami, tinc intencio de fer dues parades. La primera, al monestir de Preobazhenski. Per variar, hi arribo que hi ha moguda. Moltissima gent i una cerimonia que no identifico. Es entre setmana i una hora rara. I la liturgia no la fan nomes dins l'esglesia sino que surten a fora davant d'una taula plena de menjar. No acabo de copsar de que va el tema. I tot i que un parell o tres de persones es dirigeixen a saludar-me, cap d'elles parla angles i el meu rus es massa basic per aquestes converses, i el bulgar ja no diguem... Me'n vaig mig intrigat cap a les segones runes del dia. Objectiu: Nicopolis-ad-Istrum.
Nicopolis del Danubi (encara que aquest estigui a mes de 50km en linia recta). Restes de la ciutat romana que Traja construi en memoria de la vitoria sobre els dacis. Em passeixo pel Cardo Maximus, l'agora i els seu petit odeon sota un sol de justicia abans no contnuar cap a Ivanovo.
Una horeta mes de bici i parada a menjar en un restaurant de camioners. Lloc curios. Tots son turcs i la televisio que tenen enxufada tambe es la turca. Arribo cap al tard a Ivanovo i localitzo un senzill hotelet on la mestresa em prepara un sopar d'allo mes delicios. Quan acabo de sopar surto a donar una volta i em dirigeixo cap a un carrero on hi sona musica. M'hi atanso i hi trobo tota una familia gitana sopant a la fresca. M'inviten i resulta que un d'ells viu a Espanya. M'ensenya orgullos el document que com a ciutada de l'Unio Europea li dona permis per treballar a Espanya i fem petar una mica la xerrada. Pero amb ell no passem de l'Espanya muy bueno todo amigo, gente bueno, amigo; mujeres bueno, amigo; ciudades bueno, amigo. I amb el seu amic, als 5 minuts ja ens hem repasat tots el jugadors de l'epoca de Hristo Stoikov cinc cops, aixi que m'acomiado d'ells i me'n vaig a dormir.
L'endema surto cap a Isperih, on espero trobar-me amb en Dragomir, el que sera el meu Couchsurfer. Primer, pero, visito el monestir d'Ivanovo, que em decepciona. Tot i la importancia dels seus frescos, patrimoni de l'humanitat per l'Unesco, em pensava que trobaria algo diferent. Potser per idees preconcebudes despres d'haver estat en altres monestir on parts d'ells aprofitaven baumes naturals o estaven directament excavats en la roca com pot ser el monestir grec de Sumela a Trabzon o l'armeni de Geghard.
Vist el monestir, enxufo la directa cap a Isperih. Sortira un dia llarg, i mes despres que se'm moris l'Aventura, el GPS, despres d'un parell de caigudes. Tenia muntat un track per camins que m'havien d'evitar fer una volta de mes de 20km pero sense l'aparell no me la jugo.
Recorro poblets de majoria turca cada un amb la seva petita mesquita i minaret i carreteretes secundaries entre camps de girasol abans no arribar a Isperih. Hi arribo cap a les 19:00. El Dragomir esta a Radgraz cobrint un partit de futbol (fa de fotograf freelance per a un diari regional) i me l'espero en un bar al parc de la poblacio. Poc despres, pero, arriba la seva companya qui m'invita a que l'acompanyi cap a casa. No m'estare a casa del Dragomir, massa petita, em diuen, sino a casa del seu germa, que esta visquent a Bergara, al Pais Basc. Alla, m'hi espera la mare del Dragomir i un amic de la familia que em reben amb els brasos oberts. M'inviten a un suc casola mentre elogio el jardi i l'hort que la mare del Dragomir mante. Tindre una casa per mi solet aquest vespre.
En Drago arriba que m'enganxa fent la bugada despres d'haver-me dutxat. Ho deixem tot tancat i ens anem a sopar. I entre tarator, kebapaches i koftes ens expliquem la vida.
Tot i que la seva passio es la fotografia i que es treu alguns calerons amb les fotos em reconeix que necesita una feina estable que ara no troba. La seva companya es mestra i ell ara esta a l'atur. Treballava per IBM a la republica txeca pero al tenir el crio que tenen van decidir tornar per fer-lo creixer aprop de la familia. Ara pero, necesita trobar alguna feina. Tambe parlem de mi, i es que li fascinen els meus viatges i les poques fotografies meves que ha vist al blog. Em pregunta si em faria res que publiqeus un article al diari sobre mi i els meus viatge... Faltaria mes !!! Em fa les preguntes de rigor i tornem cap a casa tot fent petar la xerrada.
L'endema al mati em du una banitza per emorzar i amb cotxe ens anem cap a Sveshtari, per visitar la tomba reial tracia que hi ha. Mentre ens hi acostem es comencen a veure tumuls pels camps. Els tumuls on els tracis enterraven la seva gent. Llegeixo, en la guia que em compro, que l'ubicacio dels tumuls no es aleatoria i que alguns conjunts de tumuls repliquen algunes constelacions com Orion.
Arribem al centre d'interpretacio i al cap de poc fem cap al tumul que es troba a pocs metres. Una porta corredissa dona entrada dins del tumul. Una sensacio particular la d'entrar dins d'una muntanya, i mes sabent que la muntanya es artificial, creada per l'home. Em calso uns plastics sobre les sandalies i comencem la visita amb el guia. Primer es mostren alguns artefactes trobats aixi com algunes fotos de l'epoca de les excavacions... pero despres d'un gir de 90 graus, te la trobes alla... la tomba. Em quedo sense paraules. Alla al mig, sola... Un corredor dona pas a la avantsala que hi ha abans de la sala sepulcral, i al fons d'aquesta, les cariatides il.luminades. La majestuositat de la tomba queda realsada pel buit de la muntanya que l'envolta.
La tomba fa 7.5m de llarg per 6.5 d'ample en la fasana. La cambra sepulcral te 4.45m d'alsada. Deu cariatides envolten la cambra sepulcral i sobre d'elles una escena pintada on mostra el proces de deificacio, pel qual el rei passava a ser un deu. Em quedo encisat contemplant la cambra una bona estona fins que tornem a sortir. A fora m'espera en Dragomir i la seva companya, que no hi han entrat, massa cops hi han estat, ja.
Abans d'agafar el cotxe els hi proposo d'anar al tekke on es suposa que hi ha enterrat un sant musulma del segle XVI, Demir Baba. Es sorprenen de la proposta. Vols anar a un lloc turc? Es mostren una mica confosos pero accepten. Esta clar que els hi he tocat la fibra. Em comenten que la seva regio un 60% son turcs, un 30% bulgars i un 10% gitanos (segons la wikipedia: 47,2%,44% i 5,73 respectivament en fonts del cens del 2001). Es senten en minoria, i a mes, em comenten que els turcs estan manuipulats i que en els poblets son molt tancats de mires.
Hi baixem. El Drago es queda al cotxe pero hi baixo amb la seva companya. Els cami de baixada es composa de no se quants esglaons per mig d'un bosc, i de les branques dels arbres mes propers hi penjen trosos de teles lligades per la gent com a vots per a obtenir bona sort. Arribem al tekke i el visitem. Tot ell esta sobre un antic santuari traci, pero a hores d'ara la majoria gent que hi volta poc l'importa. Un grup d'adolescents turques es dediquen a enfilar-se aqui i alla fent-se fotos. Totes es tumben com es de rigor sobre una llosa que ja formava part de l'antic santuari traci, es veu que et carrega d'energia.
Visitat el tekke tornem cap a Isperih i a casa el Drago m'ensenya l'article que va publicar al seu blog sobre la darrera troballa a Sveshtari: l'esquelet d'un cavall i d'un gos en un tumul mes gran que el tumul en que hi ha la tomba reial. Depararan les excavacions mes sorpreses?
Tornem cap a casa del germa del Drago amb l'intencio per part meva d'empaquetar i marxar, pero son les dotze tocades i no hi ha manera de posar la directa cap a Shumen. La mare d'en Drago ja ens espera amb una amanida i algo de fruita per dinar. Finalment, cap quarts de tres logro deixar Isperih, amb la sensacio de deixar-hi un amic. Quan el tornare a veure?
Pero no puc estar per sentimentalismes, com no espavili em caura la nit a sobre, em queden 80km per endevant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada